Sang i Fang

El toll de sang, solcat en el fang, començava a secar-se pel fred intens que abraçava el camp.

La sang roja, embrutada pel fang i l'ignomínia, per la més vergonyosa ignomínia de l'espècie humana, exaltada, elevada al màxim exponent pel totalitarisme del segle XX,
que segà la vida de seixanta milions de persones, una dada inexacta, doncs no només
les dels morts van tocar la fi.

El silenci de la nit era relatiu, no es sentia cap so, cap mot trencava el regnat silenciós acompasat per la mort.
Però era relatiu.

L'activitat al camp aquell dia, no havia set especial, la rutina quotidiana, feia que aquella nit fóren un menys al block 32. Concretament faltava un jueu polonès, que trobà el seu destí cap al capvespre, en caure-li el sac de patates que duia al coll i que per avatars d'un casual horrorós i malauradament més que conegut, un dels Capos del camp decidí "castigar-lo" apallissant-lo fins que el pobre home morí dessagnat, en un toll de sang i fang.

Però aquella nit ningú sentia ja ni compassió, ni por, ni tristesa, tot i que ja feia temps que banalitzaven la mort, hom no podia deixar de sentir quelcom inexplicable cada cop que un els deixava. Era un sentiment heterogeni, una miscel.lània de tot el que una persona podia sentir, des de el més absolut terror fins l'alegria de pensar que s'esvaeix una gota del patiment i les misèries que eren la pròpia olor del camp, impregnada en tot i sempre.

Però aquella nit ja no, les informacions de l'exterior anunciaven el final, el front Rus era aprop i l'ambient al camp era nou, insòlit, doncs ells ho sabien, i els botxins també.
Per això aquest silenci, ells no gosaven pronunciar un mot més alt del que es podia esperar del brunzit d'una mosca atrapada en el fred hivern, doncs la situació feia que qualsevol menudesa, més enllà de l'imaginable, podia comportar la descàrrega mortal de tota la por, frustració i ràbia dels que veien com tota la seva munificència, poc a poc, s'esvaïa i donava pas a un futur tenyit d'horror. La perspectiva, també imposava el silenci a les seves files, captius de la por i la desconfiança dels uns als altres.

I el dematí va arribar, pesarós i lent, com si el sol es negués a acomplir la seva funció,
i amb l'albada cap soroll, cap bèstia disfressada d'home va irrompre el falç descans dels presoners, que van comprendre que ja eren lliures, que les bèsties havien completat la seva covardia fugint durant la nit.

Una suau onada d'alegria va anar despertant tots els homes lliures en un abrupte esclat de pació e incredulitat, banyats per l'aigua d'un nou temps i amarats per la sal de les seves llàgrimes, que molt, molt tímidament començava a guarir les ferides,
que encara ara vessen sang i són infectades pel fang.