En Pau eixia estirat al llit, a la seva cambra i sentint el nou disc que havien tret els Trets, el seu grup de música preferit. Mentre sentia de fons la veu del cantant Carles, el seu cap funcionava a tota llet; perquè la Claudia no m'ha trucat?¿ li he deixat deu missatges i ja han passat quatre dies... realment esta tan cabrejada?¿ tampoc es per a tant... potser li ha passat alguna cosa, potser ha perdut el movil...
La nit del dissabte ell i la Claudia van assistir a una festa en la que els va convidar el Tomas, un conegut del bar en el que solien anar amb els amics, van estar rient, van beure, van anar passant els porros i l'alcohol, i poc a poc l'ambient es va anar caldejant, de cop i volta en Pau es va trobar la Vanesa damunt, no hi va poder fer res, quan se'n va adonar, aquells llavis rojos van fregar els seus i ella se li va llençar damunt, i tot i que la seva reacció fou d'apartar-la, va deixar-se vèncer i li va seguir el joc... poc després i sense saber encara que havia passat, es va trobar seguint la Claudia cap al replà de l'escala, demanant perdó, demanant disculpes, suplicant i donant explicacions. Ella li va tancar la porta de l'ascensor a la cara i aquell, va ser l'últim cop que la va veure.
I ara ella no responia les seves trucades, tenia el movil apagat i el diumenge se'n havia anat amb els seus pares a Sant Climent d'Urús, un poblet de la Cerdanya, així que tampoc podia trucar-la al fixe, tot plegat era estresant, i ja feia dos dies que no sortia de casa.
Un soroll llunya però estrident, el va fer baixar de la lluna i el va avisar de que algú estava trucant, va fotre un bot del llit i va córrer en direcció al menjador.
-Si ¿?
-...
- hola? - insistí el Pau
-Pau.. sóc l'Alba
-aah...- l'Alba era una pesada de la classe, era amiga de la Claudia, però no massa, que devia voler?- hola, que dius..?
- em.. esque.. no ho saps oi..?
- el que? que passa, te a veure amb la Claudia?
-... - es va formar un llarg i tens silenci
- ..si, hem de quedar Pau
- però que passe? no tinc ganes de sortir, digues el que t'ha dit i prou.
- no m'ha dit res, de fet, de fet...- la veu de l'Alba s'esquerda en les últimes síl.labes i es va talla la comunicació -
- ..............
-Merda!!
Va penjar el telefon amb un fort cop i es va deixar caure al sofà. que passava? que volia dir-me l'Alba? que li passe a la Claudia?; peque ara si, ara n'estava convençut de que quelcom greu estava passant. I la merda del telefon no es quede amb els números de les trucades i ell no tenia el número de l'Alba, que faig!? Va tornar a trucar a la Claudia, la veu d'una maquina li comunica que la Claudia tenia el movil apagat... -que faig que faig?..- va trucar a la Laura, la millor amiga de la Claudia.
66745...
... - primer to
- segon to - va, va respon..
- Si?
- LAURA! -tranquil tranquil·litzat... va asserenar-se- saps alguna cosa de la Claudia? -
... - contesta!
- no t'ha trucat l'Alba? - la veu tremolosa de la Laura li confirmà que una cosa mol greu succeïa-
- si, i després de no dir res ha penjat... que? digues que passa.
- la'n trobada...- Laura ere mes forta, i li va dir després de prendre forçes- dessagnada.
El pes de les paraules, de la paraula, el va aixafar cos si hagués caigut el cel. dessagnada? morta?
- es.. es... es viva?
- ...Pau,.. no.
Va penjar i el mareig el va fer seure al terra. Dessagnada, morta, segurament s'avia tallat, no seria el primer cop, i ell era el culpable, ell amb la seva imbecil·litat, ell l'avia matada, ell era l'assassí de la Claudia. Es va veure amb una navalla a la ma dreta, apropant-la al braç que subjectava fortament amb l'esquerra, i tallant-lo, matant la seva noia.
Diumenge al matí, l'enterrament es a les deu i ell s'aixeca a les vuit, encara no ha parlat amb ningú, només va preguntar per l'hora, i no va preguntar res mes, estava tot claríssim. El pes de la mort l'avia torturat durant un parell de dies, i ell no era prou fort, com no va ser preu fort per rebutjar la Vanesa.
Va dutxar-se, es va vestir com es vesteix un per anar d'enterrament, i va tancar la porta de casa, amb precaució, amb silenci, a casa els seus pares no sabien res i l'últim que volia era despertar-los, va prendre el camí, camí a la mort, va pujar els esglaons de l'edifici, amunt, amunt, mes amunt... i va arribar a dalt de tot, va sortir al terrat, feia calor,al cel no hi havia cap núvol i feia molt de sol, va sentar-se damunt del bloc de pedra que hi havia allà al mitg i va repassar per últim cop els moments amb la Claudia... tantes coses, tants moments, tantes pors i tantes alegries, només havien set sis mesos, però sis mesos intensos i plens de felicitat. I va plorar, va plorar tot el que no havia plorat en dos dies, i la mateixa força que l'havia fer pujar, el va fer baixar.
Crac
Un toll de sang s'estenia pel carrer, i al mig el cap del Pau obert, esberl.lat, s'avia llençat.
Les deu del matí arribaren al cementiri de Santa Maria, allà es celebrava l'enterrament d'una noia, i els parents i amics es congregaren al voltant del nínxol. La noia es deia Claudia, l'autòpsia confirmava el que ja es sabia, havia mort dessagnada, les venes dels canells havien set tallades, i també desvetllava quelcom que no es sabia, havia estat violada.
divendres, 3 de juliol del 2009
Relat
Es fosca nit, la llum de la lluna és intensa i es reflecteix en el rellotge del tètric campanar del barri vell, on les manetes gòtiques marquen les sis del matí d'un dia que neix . Un home camine lentament per un carrer estret i brut, quasi un carreró; vesteix amb sabates negres, texans també negres i estripats, suportats per un cinturó cobert sota la samarreta roja de Ferrari que es va comprar ahir a les parades dels gitanos; l'home és alt, amb melena estil Beatle de color fosc, els ulls negres com la mateixa foscor del carrer, de complexió fibrada però prim.
Davant d'ell, a només uns metres una noia camina decidida cap a casa seva després d'una nit d'alcohol i diversió, és decidida, no té cap por perquè es sent superior en un barri on la gent es pobra i inferior a ella, en un barri que per voluntat del destí ha anat a raure-hi i del que marxarà el més aviat possible; físicament és d'estatura petita, rossa amb uns ulls blaus a conjunt, uns llavis prims i curts, fisonomía bonica i uns pits ferms i segurs. En la seva roba predominen els colors blancs i rosa, és el que es coneix col.loquialment com una "pija", engalanada amb polseres i alguna que altra joia.
Per fi arrive a la cantonada del seu carrer, obre la bossa, baixe el cap per buscar alguna cosa i sense temps per a res més, el noi de la camissa roja nota com alguna cosa travessa el seu estómac, aquest baixe la mirada a la part per on começa a dessagnar-se i veu un ganivet de cuina incrustat al seu estómac, que li penetra per la part frontal i li surt pel lateral; la ferida és greu i avanç de caure de dolor, veu la cara de la seva agressora: somriu, els seus bonics ulls blaus desprenen odi i alegria alhora que unes notes sàdiques li descobreixen com la noia n'està gaudint del moment.
Mesos després, després de molts dies al hospital guarint-se d'una ferida quasi mortal per la qual va estar a punt de morir, es troba davant d'un jutge, un advocat acusador i un d'ofici que algú li ha assignat; passeja la vista per la sala i per primer cop des de la ganivetada, torna a veure la cara de la noia bonica, amb els seus ulls blaus que ara deixen caure generoses llàgrimes. Tot va mol ràpid, ell és el jutjat i se l'acusa d'intent de violació, finalment i després de no gaires deliberacions del jutge i moltes llàgrimes de la noia bonica, és sentenciat a un any de presó per temptativa de violació; el seu relat dels fets no convenç a un mal jutge que influenciat per prejudicis, condemna al home que te davant amb trets facials foranis i morens, tampóc ajuda que l'acusat hagui de pasar el tràmit d'engolir la seva vergonya i acceptar davant de la sala que té nuvi i és gai.
I la noia somriu, amb els mateixos ulls que van somriure aquella nit.
Davant d'ell, a només uns metres una noia camina decidida cap a casa seva després d'una nit d'alcohol i diversió, és decidida, no té cap por perquè es sent superior en un barri on la gent es pobra i inferior a ella, en un barri que per voluntat del destí ha anat a raure-hi i del que marxarà el més aviat possible; físicament és d'estatura petita, rossa amb uns ulls blaus a conjunt, uns llavis prims i curts, fisonomía bonica i uns pits ferms i segurs. En la seva roba predominen els colors blancs i rosa, és el que es coneix col.loquialment com una "pija", engalanada amb polseres i alguna que altra joia.
Per fi arrive a la cantonada del seu carrer, obre la bossa, baixe el cap per buscar alguna cosa i sense temps per a res més, el noi de la camissa roja nota com alguna cosa travessa el seu estómac, aquest baixe la mirada a la part per on começa a dessagnar-se i veu un ganivet de cuina incrustat al seu estómac, que li penetra per la part frontal i li surt pel lateral; la ferida és greu i avanç de caure de dolor, veu la cara de la seva agressora: somriu, els seus bonics ulls blaus desprenen odi i alegria alhora que unes notes sàdiques li descobreixen com la noia n'està gaudint del moment.
Mesos després, després de molts dies al hospital guarint-se d'una ferida quasi mortal per la qual va estar a punt de morir, es troba davant d'un jutge, un advocat acusador i un d'ofici que algú li ha assignat; passeja la vista per la sala i per primer cop des de la ganivetada, torna a veure la cara de la noia bonica, amb els seus ulls blaus que ara deixen caure generoses llàgrimes. Tot va mol ràpid, ell és el jutjat i se l'acusa d'intent de violació, finalment i després de no gaires deliberacions del jutge i moltes llàgrimes de la noia bonica, és sentenciat a un any de presó per temptativa de violació; el seu relat dels fets no convenç a un mal jutge que influenciat per prejudicis, condemna al home que te davant amb trets facials foranis i morens, tampóc ajuda que l'acusat hagui de pasar el tràmit d'engolir la seva vergonya i acceptar davant de la sala que té nuvi i és gai.
I la noia somriu, amb els mateixos ulls que van somriure aquella nit.
Un relat alegre amb petits tocs de foscor
El seu cos cremava per complet: el pèl, les mans, els ulls... poc a poc s'anava morint, a la mateixa velocitat que les flames s'erigien devorant cada porus del seu cos. I tot plegat era agradable, perquè cada mil·límetre calcinat pel foc l'apropava a la mort, la cobdiciada i anhelada mort que feia tant de temps que perseguia i que semblava esquivar-la, escolant-se entre els seus dits castigats com s'escolava l'alcohol copa rere copa per la seva gola.
Dos nivells per sobre d'aquell pis que pudia a carn cremada, el senyor del cinquè, respectat banquer, maltractava la seva dona a puntades i cops de puny tot amerant el dormitori amb el seu alè wisky doble, que l'encegava i l'empenyia a refermar el seu ego de mascle dominant, descarregant la seva frustració i orgull ferit sobre l'única persona que l'estimava.
Paral.lelament, l'amant de la veïna del segon primera sentia alertats els seus sentits mentre ajagut al llit, després d'un vespre de bon sexe, notava a l'olfacte certa olor coneguda, però desterrada feia molts i molts anys i que ara retornava en forma de record cadavèric calcinat, tot provocant-li un atac de pànic i trencant el dolç somni de la veïna del segon primera. Aquesta, més preocupada per l'olor a cremat que per l'estat del seu objecte sexual, agafà l'inalàmbric de la tauleta de nit amb un gest de cos amb el qual tombà un retrat del seu casament, de si fa no fa tres anys en rera, i marcà ràpidament el telèfon dels mossos per alertar-los de la situació.
Tres hores més tard, el balanç era el següent:
Una dona havia aconseguit acabar amb la seva miserable i llastimosa vida després de certes situacions que serà millor que no s'expliquin.
Un home era detingut per maltractar la seva dona durant no es sap ben bé quants anys, perquè aquesta no va voler testificar contra el banquer en el judici que el duria a la presó durant un temps escàs e injust en comparació als danys que rebé durant no es sap ben bé quants anys la pobra dona.
I tancant el balanç, la ruptura d'una farsa en forma de matrimoni, aplicant les rígides bases del més repugnant convencionalisme social davant de la constatació inapel·lable d'una realitat hipòcritament silenciada i tanmateix totalment evident.
Dos nivells per sobre d'aquell pis que pudia a carn cremada, el senyor del cinquè, respectat banquer, maltractava la seva dona a puntades i cops de puny tot amerant el dormitori amb el seu alè wisky doble, que l'encegava i l'empenyia a refermar el seu ego de mascle dominant, descarregant la seva frustració i orgull ferit sobre l'única persona que l'estimava.
Paral.lelament, l'amant de la veïna del segon primera sentia alertats els seus sentits mentre ajagut al llit, després d'un vespre de bon sexe, notava a l'olfacte certa olor coneguda, però desterrada feia molts i molts anys i que ara retornava en forma de record cadavèric calcinat, tot provocant-li un atac de pànic i trencant el dolç somni de la veïna del segon primera. Aquesta, més preocupada per l'olor a cremat que per l'estat del seu objecte sexual, agafà l'inalàmbric de la tauleta de nit amb un gest de cos amb el qual tombà un retrat del seu casament, de si fa no fa tres anys en rera, i marcà ràpidament el telèfon dels mossos per alertar-los de la situació.
Tres hores més tard, el balanç era el següent:
Una dona havia aconseguit acabar amb la seva miserable i llastimosa vida després de certes situacions que serà millor que no s'expliquin.
Un home era detingut per maltractar la seva dona durant no es sap ben bé quants anys, perquè aquesta no va voler testificar contra el banquer en el judici que el duria a la presó durant un temps escàs e injust en comparació als danys que rebé durant no es sap ben bé quants anys la pobra dona.
I tancant el balanç, la ruptura d'una farsa en forma de matrimoni, aplicant les rígides bases del més repugnant convencionalisme social davant de la constatació inapel·lable d'una realitat hipòcritament silenciada i tanmateix totalment evident.
Sang i Fang
El toll de sang, solcat en el fang, començava a secar-se pel fred intens que abraçava el camp.
La sang roja, embrutada pel fang i l'ignomínia, per la més vergonyosa ignomínia de l'espècie humana, exaltada, elevada al màxim exponent pel totalitarisme del segle XX,
que segà la vida de seixanta milions de persones, una dada inexacta, doncs no només
les dels morts van tocar la fi.
El silenci de la nit era relatiu, no es sentia cap so, cap mot trencava el regnat silenciós acompasat per la mort.
Però era relatiu.
L'activitat al camp aquell dia, no havia set especial, la rutina quotidiana, feia que aquella nit fóren un menys al block 32. Concretament faltava un jueu polonès, que trobà el seu destí cap al capvespre, en caure-li el sac de patates que duia al coll i que per avatars d'un casual horrorós i malauradament més que conegut, un dels Capos del camp decidí "castigar-lo" apallissant-lo fins que el pobre home morí dessagnat, en un toll de sang i fang.
Però aquella nit ningú sentia ja ni compassió, ni por, ni tristesa, tot i que ja feia temps que banalitzaven la mort, hom no podia deixar de sentir quelcom inexplicable cada cop que un els deixava. Era un sentiment heterogeni, una miscel.lània de tot el que una persona podia sentir, des de el més absolut terror fins l'alegria de pensar que s'esvaeix una gota del patiment i les misèries que eren la pròpia olor del camp, impregnada en tot i sempre.
Però aquella nit ja no, les informacions de l'exterior anunciaven el final, el front Rus era aprop i l'ambient al camp era nou, insòlit, doncs ells ho sabien, i els botxins també.
Per això aquest silenci, ells no gosaven pronunciar un mot més alt del que es podia esperar del brunzit d'una mosca atrapada en el fred hivern, doncs la situació feia que qualsevol menudesa, més enllà de l'imaginable, podia comportar la descàrrega mortal de tota la por, frustració i ràbia dels que veien com tota la seva munificència, poc a poc, s'esvaïa i donava pas a un futur tenyit d'horror. La perspectiva, també imposava el silenci a les seves files, captius de la por i la desconfiança dels uns als altres.
I el dematí va arribar, pesarós i lent, com si el sol es negués a acomplir la seva funció,
i amb l'albada cap soroll, cap bèstia disfressada d'home va irrompre el falç descans dels presoners, que van comprendre que ja eren lliures, que les bèsties havien completat la seva covardia fugint durant la nit.
Una suau onada d'alegria va anar despertant tots els homes lliures en un abrupte esclat de pació e incredulitat, banyats per l'aigua d'un nou temps i amarats per la sal de les seves llàgrimes, que molt, molt tímidament començava a guarir les ferides,
que encara ara vessen sang i són infectades pel fang.
La sang roja, embrutada pel fang i l'ignomínia, per la més vergonyosa ignomínia de l'espècie humana, exaltada, elevada al màxim exponent pel totalitarisme del segle XX,
que segà la vida de seixanta milions de persones, una dada inexacta, doncs no només
les dels morts van tocar la fi.
El silenci de la nit era relatiu, no es sentia cap so, cap mot trencava el regnat silenciós acompasat per la mort.
Però era relatiu.
L'activitat al camp aquell dia, no havia set especial, la rutina quotidiana, feia que aquella nit fóren un menys al block 32. Concretament faltava un jueu polonès, que trobà el seu destí cap al capvespre, en caure-li el sac de patates que duia al coll i que per avatars d'un casual horrorós i malauradament més que conegut, un dels Capos del camp decidí "castigar-lo" apallissant-lo fins que el pobre home morí dessagnat, en un toll de sang i fang.
Però aquella nit ningú sentia ja ni compassió, ni por, ni tristesa, tot i que ja feia temps que banalitzaven la mort, hom no podia deixar de sentir quelcom inexplicable cada cop que un els deixava. Era un sentiment heterogeni, una miscel.lània de tot el que una persona podia sentir, des de el més absolut terror fins l'alegria de pensar que s'esvaeix una gota del patiment i les misèries que eren la pròpia olor del camp, impregnada en tot i sempre.
Però aquella nit ja no, les informacions de l'exterior anunciaven el final, el front Rus era aprop i l'ambient al camp era nou, insòlit, doncs ells ho sabien, i els botxins també.
Per això aquest silenci, ells no gosaven pronunciar un mot més alt del que es podia esperar del brunzit d'una mosca atrapada en el fred hivern, doncs la situació feia que qualsevol menudesa, més enllà de l'imaginable, podia comportar la descàrrega mortal de tota la por, frustració i ràbia dels que veien com tota la seva munificència, poc a poc, s'esvaïa i donava pas a un futur tenyit d'horror. La perspectiva, també imposava el silenci a les seves files, captius de la por i la desconfiança dels uns als altres.
I el dematí va arribar, pesarós i lent, com si el sol es negués a acomplir la seva funció,
i amb l'albada cap soroll, cap bèstia disfressada d'home va irrompre el falç descans dels presoners, que van comprendre que ja eren lliures, que les bèsties havien completat la seva covardia fugint durant la nit.
Una suau onada d'alegria va anar despertant tots els homes lliures en un abrupte esclat de pació e incredulitat, banyats per l'aigua d'un nou temps i amarats per la sal de les seves llàgrimes, que molt, molt tímidament començava a guarir les ferides,
que encara ara vessen sang i són infectades pel fang.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
